En Marc Charles, el conductor del club de lectura de còmic de Pebre Negre, ha seleccionat 12 obres de 12 editorials publicades aquest 2019, signades per 6 autores i 6 autors, que mereixen una lectura pausada i un lloc a la biblioteca.
Diario de Italia de David B (Impedimenta). Escrivia fa uns anys en Daniel Ausente al seu blog de la fascinació que li provocava l’intrincat univers de David B. (David Beauchard). Llegir a David B. suposa moltes vegades un exercici metaliterari, on l’autor conjumina realitat (somiada) i ficció. És així com en 30 anys de carrera acumula un corpus farcit de referències a llibres arcans, somnis d’alta càrrega psicoanalítica, deïtats paganes, criatures folklòriques i malfactors que viuen sota terra. Aquest Diari d’Itàlia recopila un parell de bitàcoles de viatge publicades l’any 2010 i 2018 en les quals l’autor adopta un estil més lliure per establir relacions psicogeogràfiques amb les ciutats que visita. Aquest llibre aglutina algunes de les millors pàgines que ha dibuixat l’autor en la seva carrera i això ja és molt. Moltíssim.
¿Arte? ¿Por qué? d’Eleanor Davis (Barrett Ediciones). A principis d’any, em vaig tirar un parell de setmanes ben bé amb aquest llibre amunt i avall, llegint-lo i rellegint-lo. Una bona colla de dies obsessionat amb les dents de tauró de la Dolores, el capgròs i les manasses de paper maixé d’en Richard, els talismans de la Sophia i la tempesta gegant de l’últim terç de llibre, digna rival del tornado del final de A serious man dels germans Coen. L’Eleanor Davis ens deixa clar que això de l’art és un assumpte que no es pot endreçar i té molt més a veure amb la nostra condició com a espècie del que ens pensem. A les nostres mans està la possibilitat de treure’n alguna cosa que pagui la pena de tot plegat. La fortuna ens ha permès gaudir enguany d’una altra obra d’aquesta autora, la molt recomanable Tú, una bici y la carretera (Astiberri).
Fugim de Marcelo d’Salete (Tigre de Paper). Estem de sort perquè Tigre de Paper porta Fugim! a casa nostra després que Flow Press Media publiqués aquest mateix any la seva lectura germana, Angola Janga. Marcelo D’Salete va dibuixar les dues obres en sincronia després d’anys d’estudi i documentació del Brasil colonial, l’esclavitud negra i la resistència en aquell període. Explicar el present d’una societat a partir de les seves arrels més fosques, reivindicar la seva herència africana a partir de quatre relats plens d’arestes, on conviuen injustícies i abusos, obsessions masclistes, bogeria i venjança. L’obra ha recollit premis i reconeixements ben merescuts. L’edició de Tigre de Paper és impecable amb epíleg, glossari i bibliografia inclosa. Bona gent de Tigre de paper, seria fantàstic llegir en un temps no gaire llunyà els còmics d’Yvan Alagbé en català.
El cantar de Aglaé d’Anne Simon (La Cúpula). L’excitació de començar a llegir una saga de les grans, com les que ens regalaven a finals dels 90 els grans renovadors de la BD: Christophe Blain, Joann Sfar, Lewis Trondheim i companyia. Aquesta és la sensació que he tingut en llegir aquesta primera entrega de les aventures dels personatges que pul·lulen per l’univers de Marylène. Anne Simon té un traç captivador, ben tramat i un do per la caricatura i l’estil cartoon. I una facilitat admirable pel diàleg precís i l’el·lipse. Articulat en capítols curts, alguns dels quals els publicà aquí i allà com historietes curtes, Simon subverteix els contes de fades per parlar dels abusos de gènere des d’una perspectiva reivindicativa i feminista. La galeria de personatges és fantàstica, igual que els homenatges musicals. Només cal que La Cúpula publiqui els altres títols que componen el cicle dels contes de Marylène.
Padre e hijo d’E.O. Plauen (Pepitas de Calabaza). Tot i els anys que tenen aquestes tires, més de 80, Vater und Sohn són tota una institució a Alemanya. ‘Erich Ohser Plauen (1903-1944) és un ninotaire polític que, amb l’ascens nazi i per la seva contundent sàtira contra aquests, es veu obligat a reinventar-se i realitzar una sèrie humorística destinada a tota la família. La sèrie, tot i perdurar, va tenir una vida breu: de 1934 a 1937. Tornaria a la vinyeta política, aquest cop enfocada a criticar les tropes aliades. No obstant això, Osher acabà sent detingut pel règim nazi i es va suïcidar a la cel·la abans de ser jutjat a l’abril de 1944. Aquesta edició de l’editorial logronyesa Pepitas de Calabaza recopila totes les planxes d’aquesta fantàstica sèrie muda, delitosa pel que fa al dibuix i notable pel seu humor blanc, imaginatiu i amable. Qui és el pare i qui és el nen a l’hora de fer les mil i una trapelleries? L’aspecte sever i imponent del pare, amb aquelles celles i el bigotot prussià accentua encara més el contrast. Una lectura fantàstica per a tota la família. Ideal per als amants de l’humor diàfan del TBO.
Papaya Salad d’Elisa Macellari (Liana Editorial). Papaya Salad és la primera novel·la gràfica de la il·lustradora ítalo-tailandesa Elisa Macellari i ens explica la història de son oncle Sompong, que viatjà a Europa des de Tailàndia en vigílies de la Segona Guerra Mundial. Amb delicadesa i un dibuix senzill, on el color juga un paper preponderant per submergir al lector en la història, que rememora el relat de vida del seu parent tal i com aquest li va explicar a l’autora. Com apunta en Raúl Tudela, Papaya Salad ens transporta a una Tailàndia poc coneguda, la dels anys 20 i 30 del segle XX, però també ens dóna una visió diferent de l’Europa en guerra i contraposa el sense sentit del conflicte bèl·lic amb la bondat de la gent. Liana Editorial promet portar veus inèdites del més que interessant panorama historietístic italià. Benvingudes siguin si són tan bones com l’Elisa Macellari.
Mi vida en barco de Tadao Tsuge (Gallo Nero). Una meravella inconclusa. Dibuixada entre 1997 i 2001, Mi vida en barco és una història de la generació nascuda en plena guerra, marcada per la desolació, la humiliació i la gana, incapaç d’adaptar-se a una modernitat consumista i frívola. Tadao Tsuge edifica una monumental obra mestra amb el seu característic to autobiogràfic, una colla de personatges tant excèntrics com inesborrables i el necessari homenatge a l’home sense talent que dibuixà anys abans son germà gran, Yoshiharu Tsuge. Pocs còmics més ben parits s’han pogut llegir enguany.
Momento Móvil de Marlene Krause (Apa-Apa Cómics). Vint anys enrere. Només vint anys enrere, tots érem capaços de relacionar-nos sense un aparell de telefonia mòbil, sense una connexió de dades i sense una dependència malaltissa de les pantalles. De fet, avui en dia és possible viure sense necessitat d’estar pendent del que ens interpel·la o bombardeja a tot hora. Fer-ho és una temptació cada cop més atractiva. És el que ens ve a dir la Malene Krause en aquestes historietes que copsen amb una naturalitat enlluernadora les cabòries i desgràcies del populatxo, sigui la padrina de Múrcia, el transportista aclaparat o la migrant explotada per coneguts i estranys. La Marlene té un toc murri i la befa sempre a punt, sense perdre en cap moment un to delicat i commovedor. Les protagonistes de les històries de la Marlene viuen predisposades a la rebel·lia i a llençar el mòbil retrete avall abans que immolar-se en nom del progrés. I això és una molt bona senyal. Un dels títols importants de la temporada fet per una autora capaç de mutar l’angost en humanisme radical.
Duelo al Sol de Manuel Marsol (Fulgencio Pimentel). Els primers plans dels spaghetti western de Sergio Leone puntuen aquest Duelo al Sol, d’un dels grans il·lustradors contemporanis, el madrileny Manuel Marsol. Un sol ardent, la mata resseca que rodola, la serp amenaçadora, un rierol i un parell d’homes fitant-se, medint-se, sabedors que només un sobreviurà l’enfrontament. No obstant això, el final fatídic s’anirà posposant per tota una sèrie de polipoètics contratemps que tallen el duel de mirades desafiants de manera inexorable. Un western humanista que farà les delícies tant de petits com de grans.
Reno Royal de Hanna Gustavsson (Underbrain). Reno Royal Motor Lodge és un motel de Reno (Nevada). Després de passar una nit allà l’octubre de 2010, l’autora va fer una petita recerca a Internet i va veure una crítica encapçalada amb el següent titular: “El pitjor motel en el que he estat mai”. La infausta valoració i la seva pròpia experiència van inspirar l’autora sueca, Hanna Gustavsson, per fer aquest còmic, el seu projecte de llicenciatura a l’escola d’arts, manualitats i disseny de la universitat Konstfack (Stockholm). La seva primera novel·la gràfica després d’aquest Reno Royal, Nen nocturn (Nattbarn), va rebre el prestigiós premi Urhunden a millor còmic suec l’any 2014. Aquest Reno Royal ja apunta bones maneres. Els personatges grotescos de Gustavsson pateixen d’obesitat mòrbida i tenen trets físics trollescos. La seva lletjor es veu accentuada per una rendició en vida, que condemna aquesta fauna que pul·lula per les vinyetes al menjar infecte, la idiòcia, la cervesa barata i els anuncis de tele-botiga més anorreats. El post humor portat una mica més enllà. A veure si Underbrain ens porta alguna altra obra d’aquesta autora.
Las edades de la rata de Martín López Lam (Salamandra Graphic). No sorprèn en absolut la solvència amb que Martín López Lam estructura Las edades de la rata, un recorregut pel Perú dels anys 30 fins l’actualitat, passant per Barcelona i Roma. Un relat que parla de les migracions, l’asiàtica al país andí a principis de segle XX i la llatinoamericana a Europa en ple segle XXI. Desarrelament, amors i anhels que queden pel trajecte i vides que s’entrecreuen. No sorprèn, deia, perquè al llarg de la seva carrera, sempre en ascens, López Lam ha anat durant anys depurant els seus guions, purgant text i afiançant-se en la construcció de trames, familiaritzant-se amb el color fins a trobar la paleta cromàtica que millor li escau, refermant-se en el seu traç brut i gruixut i les seves vinyetes abstractes. Sembla que tot anés encarat a rebentar en aquest Las edades de la rata, l’obra més madura que ha dibuixat l’autor en tota la seva carrera, sense voler desmerèixer tota la seva obra anterior. López Lam, a banda d’un referent de l’escena més independent, és un dels millors autors del panorama internacional, alt i clar. En aquest còmic empra com a material de partida velles històries que li contava sa padrina, l’atzar i el fenomen migratori per parodiar el realisme màgic, més des d’una perspectiva dels germans Hernández (els de Love & Rockets), que no pas de Gabriel García Màrquez. Hi ha pàgines d’aquest llibre que es queden fixades a la retina durant dies. “Uno puede hacer un libro bueno o malo; y más allá de las críticas, al final es el azar el que decide hasta dónde puede llegar o si será un éxito”, deia López Lam fa uns dies en una entrevista a la gent de Viñetas y Bocadillos. Espero que l’atzar jugui al seu favor aquesta vegada. Ho mereix tot i més.
Palimpsesto de Lisa Wool-Rim Sjöblom (Barbara Fiore). La Lisa Wool-Rim Sjöblom es coreana d’origen, viu a Nova Zelanda i fou adoptada per una família sueca a finals dels anys 70. Durant la infància i l’adolescència, prova a integrar-se en la tancada societat sueca, incapaç d’acceptar-la com una més pels seus trets racials asiàtics. Quan espera el seu primer fill, decideix reprendre la recerca dels seus orígens, que ja havia intentat sense èxit anys abans. El camí és plegat de carrerons sense sortida, respostes en fals per mil i un organismes opacs i distants, que més que respostes només porten a més preguntes i més dolor, fins al punt de l’intent de suïcidi per part de la Lisa. Palimpsesto és un testimoni esquinçador per saber quina és la veritat que s’amaga darrere d’un procés d’adopció. Un potent document de denúncia contra les polítiques corruptes del negoci de les adopcions internacionals i el domini del relat de vida dels adoptats per part d’una indústria interessada només en el bon rendiment. La línia clara i senzilla de la Lisa Wool-Rim, bregada en la il·lustració infantil, s’ajusta de manera perfecta al to periodístic de la novel·la gràfica. Al mateix temps és un punyent retrat de dues societats marcades per traumes i racisme. No hi ha finals feliços en aquest còmic. L’edició de Barbara Fiore és exquisida i cuidada fins al darrer detall. Una lectura connectada amb un parell de còmics potents: per una banda, Malas Compañías d’Ancco (Astiberri, 2019), que ens retrata amb ets i uts els punts foscos de la societat sud-coreana, i Esclavos del trabajo de Daria Bogdanska (Astiberri 2018), que reprodueix les traves burocràtiques que barren el pas als immigrants que arriben a Suècia i els condemnen a viure en la il·legalitat i l’esclavatge. Una lectura necessària. La línia de còmic adult de Barbara Fiore ha donat un bon cop a la taula dels imprescindibles d’enguany gràcies a aquest Palimpsesto i al no menys interessant ¡Vivan las vacas! de David Prudhomme i Pascal Rabaté, un àcid retrat de la societat francesa a través d’una journée à la plage. Benvingut sigui.
