AGENDA

Resum de la tretzena sessió del Club de lectura de còmic [juny 2017]

En Marc Charles ens ha preparat aquest resum de l’última sessió del Club de còmic:

Al principi hi havia Osamu Tezuka. Després de la Segona Guerra Mundial, Tezuka fou capaç de sintetitzar el llenguatge i els continguts del còmic japonès i dels americans, bàsicament Walt Disney, però no només, i crear el model bàsic del que esdevinguè el manga tal com el coneixem avui en dia.
Els seus llibres barats de postguerra (anomenats akahon) foren best sellers en una època de penúria. A meitat dels 50, gràcies a l’èxit d’Astro Boy, Tezuka ja era una marca registrada. Pràcticament cap autor de l’època escapà de la influència de Tezuka, ni tan sols els autors de l’esfera més alternativa. La seva presència fou capital, com a autor i com a editor, fins a ben entrada la dècada dels setanta.
Però al mateix temps que la figura de Tezuka ho dominava tot, sorgeix una alternativa. A meitat dels 50, un grup de joves d’Osaka que treballaven fent còmics de lloguer (els coneguts com kashihon) i que veien com el món del lloguer dequeia alarmantment, començaren a pensar en un tipus de còmic diferent al predominant: dirigit a un públic infantil, fantasiós i poc realista, on tot eren gags típics de l’slapstick i amb una simplista divisió entre el bé i el mal. Aquesta generació de joves volien parlar de temes inèdits fins al moment: drames psicològics, moral ambigua, violència i gènere negre. Un d’aquests autors, Yoshihiro Tatsumi, batejà aquest nou gènere amb el terme gekiga, que significa vinyetes dramàtiques.
L’any 1959, els principals autors d’aquest nou gènere fundaren l’Estudi Gekiga, un col·lectiu d’artistes que s’autopublicava i es repartia costos i beneficis, mantenia l’autoria i el control de les seves històries. L’empresa durà només 6 mesos (com els amics de Tío Vivo), però la influència de la seva obra és gegant. L’estudi el formaven a banda de Tatsumi: Saitō Takao, Masaaki Sato, Soichi Sakurai, Susumu Yamamori, Fumiyasu Ishikawa, Motomitsu K., Matsumoto Masashiko.
En un Japó pròsper i en ple desenvolupament industrial, el gekiga triomfà entre el públic jove cosmopolita que començava a proliferar. A finals dels 50, el gekiga fou adoptat per autors consagrats com Tezuka o Shigeru Mizuki.
A meitat dels seixanta, la disposició de pàgina pròpia del gekiga i els temes que tractava es convertiren en la llengua franca per la majoria dels còmics dirigits al públic adolescent o jove masculí. A finals dels seixanta, el gekiga esdevingué sinònim de còmic adult. A finals de 1967, Tatsumi fou convidat a escriure un article acadèmic, Gekiga College, en un intent de deixar constància i reclamar el gekiga com a industria cultural. El text, publicat per la revista Mangaism, és un dels escrits fundacionals de la crítica i els estudis de còmic japonès.
Declaracions fetes pels autors en el seu moment, deixen clar que el que pretenien amb aquest gènere era fer un entreteniment de masses en competició amb la televisió i el cinema. No hi havia motivacions polítiques darrere o no es volien fer històries de caire polític o de denúncia. En aquest aspecte també divergien de Tezuka, qui acostumava a compaginar entreteniment i conscienciació amb missatges antibèl·lics o antinuclears ja als 40 i 50.
A finals dels 50, alguns dibuixants de kashihon que feien o bé gekiga o bé historietes per al còmic per a noies en expansió, van començar a fer històries amb un explícit contingut de temàtica social i política. Els temes anaven del llegat traumàtic de la Guerra Mundial, a temes de classe i de conflicte laboral en la societat de l’època. El més important d’aquest contingent fou Shirato Sanpei, qui parlava de lluites de classe i d’explotació econòmica, de discriminació racial. La seva obra mestra La llegenda de Kagemaru, és una història èpica en 16 volums sobre la lluita pels drets civils i les revoltes socials al segle XVI. Shirato és agressiu, defensor de la revolució armada i es distancia de la visió més pacifista i humanista de Tezuka. A espanya només té un manga publicat per planeta l’any 1992. La leyenda de Kamui (7 volums, planeta).
L’any 1964, Shirato i l’editor Nagai Katsuichi fundaren el mensual Garo. Tot i que començà sent una publicació de còmics activista i d’esquerres en contra del govern conservador de l’època i que vol formar críticament als nens del país, també funcionà com a contenidor d’històries que recullen l’esperit popular i en declivi del kashihon. Garo neix en una època d’esplendor de les revistes setmanals amb format guia de telèfon de manga que en aquella època ja arribaven quasi al mig milió d’exemplars venuts. Al mateix temps, tot el mercat de lloguer col·lapsà i molts autors es van quedar sense feina i van desaparèixer. Uns van sobreviure com van poder i uns altres esdevingueren autors reputats del mercat convencional de manga: com Saito Takao. Altres, van poder seguir treballant gràcies a Garo i aquí entra en Yoshiharu Tsuge.
Tsuge fou una figura cabdal del mercat de lloguer de finals dels 50, però la seva carrera davallà amb el canvi de dècada. En aquest moment Shirato i Nagai el conviden a publicar a Garo. La dotzena d’historietes que publicà entre 1965 i 1970, són clàssics del còmic d’autor japonès.
En un dels primers números de la revista Mangaism, un dels redactors considera l’historieta de Tsuge L’estany, de 1966, una revolució dels codis del gekiga. El 1968 publica la clàssica Nejishiki, que està considerada l’entrada de l’art al món del manga. I l’imatge que projecta l’autor de si mateix en les seves històries, com un desmanegat a meitat dels seixanta i com un vagabund a finals de la mateixa dècada, esdevindrà icona de l’artista de manga que lluita per sobreviure.
Tsuge nasqué a Tokio el 1937 en un entorn de pobresa familiar i amb un padrastre violent del qual provà de fugir amb tan sols 14 anys, com a polissó en un vaixell rumb a Estats Units, però l’atraparen abans d’embarcar. Als 16 anys començà a treballar com a mangaka en el mercat de llibres de lloguer, així evitava el contacte amb altres persones. Des de ben jove, la depressió el rondejava. Als 20 anys provà a suïcidar-se després que el deixés una novia. La pobresa l’acompanyarà durant tota la seva existència. Després d’un episodi agut de depressió, Tsuge deixa de fer obra pròpia i comença a treballar com a assistent de Shigeru Mizuki. D’aquí surt el detall de les trames que poblen les seves vinyetes paisatgístiques. Les poques històries de Tsuge tracten tres temes bàsics: l’autobiografia, gènere del que és pioner al Japó, l’oníric o els somnis i els viatges.
Les històries publicades a casa nostra per Gallo Nero són autobiogràfiques i dibuixades en la seva darrera etapa en actiu, a meitat de la dècada dels 80, a petició dels editors de la revista Comic Baku. Tsuge dibuixa la seva última historieta el 1987. La seva influència es manté avui en dia, 30 anys després de publicar la seva darrera historieta.
Un editor va resumir la història del còmic japonès amb un dibuix de dues muntanyes: a sobre de la primera va escriure el nom d’Osamu Tezuka i a l’altra, Yoshiharu Tsuge.

Us deixem la selecció de còmics afins que ha escollit en Marc Charles perquè trieu i remeneu: https://www.whakoom.com/yupyop/lists/club_pebre_negre_sessio_14_el_hombre_sin_talento_7764

El 10 de juliol fem l’última sessió abans de les vacances d’estiu i parlarem de George Sprottdel canadenc Seth. Tertúlia a la fresca i amb sorpreses per als assistents.

 

Marc Charles

CONTACTE

C/ Clot 41. Barcelona
931 79 75 42
llibreria@pebrenegre.cat

HORARIS

De dilluns a divendres

de 10 a 13.30h i de 17 a 20 h.

dissabtes tancat